Monterroso revisited

Quin fàstic, ara que s’hi havia fixat: tot el terra de Passeig de Gràcia estava esquitxat per les mateixes taques negres, xiclets llençats, emplastrats, i assecats al llarg d’anys i anys. Milers de gomes multicolors amb gust de maduixa, menta o fruites tropicals escopides per una colla de porcs que a força de trepitjades havien esdevingut una llenca endurida i encastada a totes les rajoles.  Indignat, va decidir dur a terme la seva pròpia croada contra el xiclet i va sortir al carrer amb la seva mànega a pressió, la Kärcher que feia servir per netejar la façana els estius i la va apuntar furiosament contra la primera taca. Van passar els minuts, les hores i la massa no es movia. La rajola, però, el famós panot hexagonal dissenyat per Gaudí amb relleus vegetals i marins, es va començar a desfer. Va insistir, ara era la primera capa de sorra, la que es fonia als seus peus. Va topar amb canonades, canalitzacions elèctriques i de gas, va arribar a la capa freàtica i l’inundà l’aigua salada del Mediterrani. Va foradar l’escorça, capes de basalt i granit, el mantell superior, l’inferior, les dues capes del nucli fins aparèixer a l’altra punta del món, entre un coala, un eucaliptus i un aborigen de galtes botides que, tot eixarrancat, tocava el didgeridoo. Quan va despertar, el xiclet encara era allí.