Vintage

Ara resulta que es porten les llaunes de sardina “vintage”. Sí, sí, en diuen així, de les llaunes envellides. De debò, que les serveixen als restaurants de París i en fan pagar una fortuna. Es veu que, com els vins, les conserves de sardina milloren amb els anys. Lluny d’oxidar-se, l’oli les va amorosint, les deixa tendres i saboroses, amb una paleta de gustos que no tenen les acabades d’envasar. Quines coses! Potser podríem obrir un restaurant amb l’Antoni, aquell que la mare sempre diu que va tan xaix i que em va treure fa uns dies dues Coca-coles de Barcelona 92. “Antoni, i aquestes anelles? Ui, és que eren al fons de l’arquet i és clar...”. També podríem servir una mica d’aquell pa eixut que gasta i unes llenques d’aquella pota resseca de pernil que va portar un Nadal el seu tiet de Sant Joan de Vilatorrada, que va treure un grapat d’euros de la bitllera i va dir: “Mireu, els primers! Acabats de sortir del caixer. Adéu pesseta, hola euro”. Amb aquella entranyable família, els Garcia, que ens deien que els preus no pujarien, que només era un canvi de moneda. Els recordeu? Per postres podríem servir algun iogurt una mica envellit, també. Com que actualment no caduquen, rai. Ara que hi penso, a la inauguració hi podríem convidar els Garcia. “Coman, coman, que está todo muy rico. Las moscas dice? Son "vintage", también”.