Dinosaures

A les redaccions de l’escola, quan m’adonava que havia desenvolupat el tema “Què t’han portat els Reis?” o “Explica les teves vacances” més enllà de l’inventari de fets i adjectius de rigor que el professor esperava (“bonic”, “divertit”...), acabava per justificar-me al més pur estil Monterroso: “I quan va despertar-se, el dinosaure encara era allí”. I és que a força de nits en blanc per culpa gràcies a l’asma vaig acabar per llegir-me mitja biblioteca de casa i per alguna banda han de sortir els somnis quan no es dorm. Encara ara em passa a vegades, que penso coses rares. No fa massa, per exemple, vaig somiar que assolíem la independència de Catalunya i que ràpidament s’organitzava tot. Per raons d’un llinatge antic que se m’escapa la Núria Feliu esdevenia la nostra reina. Arrepapada en un tron de vellut vermell acariciava un gat de somriure sardònic calcat al que dedicava Fèlix Millet als periodistes cada cop que entrava als jutjats, mentre no paraven d’obrir-se organismes a l’estil Monty Pyhton amb el seu Ministeri de Caminars Estrambòtics on s’hi endollaven “amics e amats” -per allò dels clàssics- i familiars fins a la 4ª generació. I jo pensava “Té, amb el que ens ha costat la independència i ja hem de començar la revolució”. Quan vaig despertar, el dinosaure encara era allí.

Un escrit de fa més de dos anys que ha esdevingut un altre cop actualitat. De moment, podrem votar? Sigui el que sigui és allò que els experts en la teoria de decisions en diuen "Win-win". Fem el que fem, hi guanyem. Que podem votar? Fantàstic. Que no? Queden ben retratats. A vegades pitjor és millor.